La temptació de la força
La setmana passada, l’administració Trump va revelar que estudia un canvi rellevant en l’estructura de comandament militar dels EUA: Groenlàndia podria passar del Comandament Europeu (Eucom) al Comandament Nord (Northcom), encarregat de la defensa del territori nord-americà. Oficialment, és una reorganització tècnica, però el rerefons polític és evident.
Les amenaces de Trump sobre Canadà o el canal de Panamà poden sonar a teatre de fanfarró. Però Groenlàndia? Això és una altra història. Tot i estar tècnicament al continent americà, geopolíticament l’illa és danesa per raons... diguem-ne, administratives. Si considerem com Trump ha justificat accions a l’estil Putin –com envair veïns més petits com Ucraïna–, no és tan forassenyat pensar que realment es plantegi quedar-se Groenlàndia “per motius de seguretat”.
Amb una base militar dels EUA ja present, una ocupació podria ser tan ràpida com una entrega d’Amazon Prime. Una annexió unilateral per part dels EUA, pilar de l’OTAN, trencaria l’Aliança Atlàntica i seria un regal propagandístic per a Moscou. Per això, per absurda que sembli, l’opció més probable continua sent una oferta de compra de Groenlàndia. De moment.
Amb Trump, les aliances de cent anys pesen tant com una piulada seva a X. Per això, la imatge d’unitat aquest cap de setmana a Kíiv –amb Polònia, França, Alemanya i el Regne Unit demanant una treva de trenta dies a Ucraïna– adquireix una força especial. Amb l’objectiu gens fàcil de convèncer tant l’aliat nord-americà com l’invasor rus de la necessitat d’un alto el foc, queda clar que les relacions internacionals es negocien avui com els tractats comercials que Trump vol retocar… o, més ben dit, reinventar com qui fa bricolatge sense manual.
En aquest context en què la força és més important que els acords signats, fins i tot petits estats com Andorra han de replantejar-se el seu lloc al món. La neutralitat històrica ja no és una resposta adaptada a la conjuntura actual. Cal reconèixer que Andorra, amb el seu sistema singular de coprínceps, va entendre de manera precoç –ja al segle XIII– la importància d’establir aliances equilibrades amb els seus veïns. Els fets recents ens recorden que la sobirania mai no es pot donar per garantida. I Andorra, això, ho sap millor que ningú.