Estalvi i previsió

Les projeccions sobre el fons de reserva de jubilació són inquietants i alerten de la necessitat d’introduir reformes estructurals. La sostenibilitat del sistema de pensions sembla difícil d’assolir, fins i tot si s’apliquessin totes les mesures tècnicament viables, i cap opció sembla garantir la seva viabilitat a llarg termini. El desequilibri creixent entre salaris i cost de la vida, i el cost polític d’aplicar mesures impopulars, eternitza el debat. Davant aquesta paràlisi, molts ens preguntem què cobrarem quan ens jubilarem.

Fa temps que economistes insisteixen a recuperar l’hàbit de l’estalvi, recordant que ja era una pràctica dels nostres avis. Tanmateix, el seu context era molt diferent: menys béns i serveis, lluny de la societat del benestar actual i, sobretot, sense la pressió social per mantenir certs estàndards de consum. La seva capacitat d’estalviar sovint era fruit de l’austeritat forçada més que d’una planificació voluntària.

Amb preus de l’habitatge disparats, salaris desajustats i una inflació persistent, la capacitat real d’estalvi de moltes famílies és mínima, com confirmen les enquestes del cost de la vida.

Quan s’aconsegueix estalviar, no sempre es tenen les eines per protegir aquests diners del pas del temps o, encara millor, fer-los créixer. L’educació financera no hauria de ser només per a experts. Entendre la inflació, com funciona un pla d’estalvi o gestionar un pressupost domèstic hauria de formar part de l’aprenentatge bàsic.

Davant la cultura del consum immediat, cal recuperar el valor de la previsió i promoure una educació financera que permeti gestionar millor els diners i preservar el valor del que hem pogut estalviar. No es tracta només d’estalviar, sinó de fer-ho amb intel·ligència i amb visió de futur.

En un escenari tan incert, l’estalvi i la previsió són eines valuoses, però han d’anar acompanyades de polítiques valentes, equitatives i adaptades al segle XXI.