Ser o no ser mares

El dia de la Mare, com cada primer cap de setmana de maig i gràcies a les reivindicacions de l’activista Julia Ward. Tanmateix, la reivindicació dels drets de les dones i la condició de mare són coses ben distintes, malgrat que sembla que la condició de dona i la de mare siguin una. Hi ha una incapacitat social per tractar la maternitat com una relació més, com una decisió i no com un destí vital cap al regne de la sacralitat. És evident que ja hem superat afirmacions com que “una dona que no és mare, és una dona incompleta”, encara que sentim més sovint del que seria desitjable que “ser mare és el millor que et pot passar a la vida” tenint en compte que podem fer moltes altres coses i que la realitat demostra que per més que hi ha diversos camins que porten a les dones a la maternitat, no sempre és una tria del tot lliure. Encara que ser mare és una elecció i no pas una obligació, ni un destí, hi ha la creença dominant que, com a dona, és el que et pot fer més feliç, però, i si per tu no suposa la felicitat? Tu pots decidir ser mare, igual que ser escriptora, farmacèutica o dedicar-te a viatjar.

Ser mare no és el millor per a totes nosaltres

Sembla que si decideixes no ser mare, estiguis amb deute amb algú o, el que és pitjor, amb tota la societat. Si a la fi, decideixes complir amb el teu deure social per convicció, i optes per la maternitat, una elecció que et farà entrar de patac al món de la felicitat, aleshores comença el reguitzell de les imposicions socials i judicis gratuïts: si part natural o hospital, si pit o biberó…, segons la tria et pots convertir en la mare perfecta o en la mala mare, molt relacionat, sigui de passada, amb el grau de sacrifici que hi esmercis. I un cop la criatura ja ha sobreviscut a la teva bona o mala praxi i vola de casa, aleshores, com si haguessis perdut la condició d’ésser humà, pateixes la síndrome del “niu buit” perquè, és clar, si no tens la criatura a casa et manca alguna cosa. Sovint oblidem que som persones que triem ser o no ser mares.