L’art, refugi i revelació

“L’art neteja el pols de l’ànima de la vida quotidiana”, deia Pablo Picasso. En una sola frase, el pintor malagueny encapsulava una veritat essencial: que l’art no tan sols decora l’existència, sinó que la purifica, la transforma, li dona sentit.

Quan ens deixem emportar per inèrcies mecàniques i rutines esgotadores, l’art ens retorna a la nostra condició més genuïna: la d’éssers sensibles, capaços de veure més enllà de l’evidència, d’escoltar el silenci i de tocar l’invisible.

Apreciar l’art no és un luxe, és una necessitat espiritual. Contemplar una pintura, escoltar una peça musical, llegir un poema o perdre’s en una escultura és obrir una porta secreta cap a una altra dimensió de la realitat. Una dimensió en què el temps s’atura, la ment s’expandeix i l’ànima respira. “L’art és l’única manera de fugir sense sortir de casa”, afirmava l’escriptora britànica Twyla Tharp, i tenia raó: hi ha una llibertat profunda en la contemplació artística, una llibertat que no depèn de cap geografia, sinó de la intensitat de la mirada.

L’art és un aliment per a l’ànima, una llumeta a la foscor

Les grans virtuts d’apreciar l’art rauen en la seva capacitat de sacsejar-nos per dins. L’art educa la sensibilitat, desperta la consciència, interpel·la les emocions més íntimes i ens fa més humans. En un temps marcat per la velocitat, l’eficiència i el soroll, l’art ens convida a la pausa, a l’escolta, a la contemplació.

És un mirall on ens reconeixem i, alhora, una finestra que ens obre a mons insospitats.

Com deia Nietzsche, “tenim l’art per no morir de la veritat”. Apreciar-lo és, doncs, un acte de resistència i d’amor: resistència contra l’empobriment espiritual i amor per tot allò que eleva, transforma i il·lumina l’experiència humana.

Més que una afició, l’art és un aliment per a l’ànima, una llumeta enmig de la foscor.