L’enveja

Si li demanessis a Darwin et diria que l’enveja és un sistema regulador de la justícia social que ja es detecta en el comportament dels ximpanzés. Regula perquè a partir d’aquestes emocions es va construint el relat del que és just. Per a la comunitat i per a l’individu. Dante Alighieri, que va donar unes quantes voltes a aquesta divina comèdia en la qual estem tots ficats, ens diria que l’enveja és “l’amor pels béns propis pervertit al desig de privar uns altres dels seus”. El cristianisme va fer del tema un pecat capital.

En aquesta època de tantes opinions encaputxades, alguna vegada n’hi ha alguna que et fa pensar. Com un rellotge espatllat que dos cops al dia marca bé l’hora. Recentment em van dir: “Has estat treballant al bàsquet amb molta subvenció pública i ara treballes a la ràdio pública, o sigui que calla.” I vaig pensar que de callar, segur que no penso callar, i menys perquè m’ho digui un encaputxat digital, però la reflexió es basava en una certesa. Porto més d’una dècada en feines en què el diner públic és fonamental. I segons una teoria que ara compra força gent, els que ens han confiat feines que depenen del diner públic som tots sicaris del poder, una chupi-pandi de palmers. Algun n’hi deu haver, però no tothom és igual. De fet, m’atreveixo a dir que la majoria no són així. Per pur càlcul de probabilitats, perquè si no el país no aixecaria la persiana cada matí. I això no va per mi, tinc una feina exposada i qui em vulgui fotre canya té tot el dret del món. És una reflexió genèrica. I és que temo que és l’enveja la que mou aquesta mirada tensa i inquisidora sobre tota persona que obtingui la confiança de qui governa en un comú o al Govern. I l’enveja no sé si és gaire bona perquè la seva brúixola sempre acaba en vendetta i, sigui cert o no que ara n’hi hagi una, en fundar una nova chupi-pandi perquè “ara ens toca a nosaltres”. És una roda que ja fa dies que gira a les democràcies de l’entorn i que l’únic que genera és polarització i frustració.