Llibres, roses i aparadors
Aquesta setmana un periodista de renom de RAC1 afirmava que odiava la diada de Sant Jordi perquè s’havia convertit en un dia caracteritzat per una marabunta de gent pel carrer i cues perquè un escriptor en firmi el nou llibre. La raó és que aquesta marabunta desapareix després del 23 i ja no torna a entrar en una llibreria i molts d’aquests autors cauen també en l’anonimat. La diada de Sant Jordi d’enguany a Andorra genera certs neguits en el sector llibreter ja no sols per la previsió de mal temps sinó, a més a més, perquè coincideix amb vacances escolars, cosa que pot fer que la venda de llibres no sigui l’esperada i, per tant, que punxi un dels dies de l’any que possibilita la supervivència de les botigues que venen cultura, un producte cada cop menys valorat. Tot això ens fa pensar que potser més que celebrar Sant Jordi, commemorem la passivitat pròpia d’un poble que vol semblar culte sense embrutar-se gaire les mans amb cultura, si no és per treure’n un guany. Als carrers, paradetes amb roses (importades de l’altra punta del món, com ha de ser per salvar el planeta) i llibres, encara que es ven més “autoajuda”, fins i tot en forma de novel·la, que poesia. Les escoles, això sí, fan la seva part, i intenten desesperadament inculcar el gust de la lectura i les associacions de pares pagar part del viatge de final de curs amb la venda de roses. Les institucions parlen a tota hora de “promoció de la lectura” mentre els pressupostos culturals pateixen amb l’excusa de la diversificació. Mentrestant, el llibre andorrà, aquest concepte tant èpic com misteriós, sobreviu gràcies a l’amor propi de quatre escriptors valents i alguna editorial amb fe de carboner. Sant Jordi hauria de ser una festa viva, crítica, participativa. En canvi, s’ha convertit en una postal bonica, però buida. I així anem fent, any rere any, entre escriptors ignorats i roses amb espines invisibles. Ens estimem la cultura… sempre que no molesti gaire i el temps acompanyi.
La diada de Sant Jordi i la pèrdua del romanticisme