No deixar entrar el vell

Quan l’estiu del 2022 vaig assabentar-me que Fundació Crèdit Andorrà (avui, Creand) proposava obrir un curs per a majors de 50 anys, en col·laboració amb la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), vaig decidir que era hora d’obligar-me a més activitat, a més obligacions. La intenció era escollir unes quantes assignatures per enfondir en temes del meu interès. Vaig demanar informació. No s’acceptaven inscripcions per matèria, només al grau propi, en tres anys, de la Universitat, en Cultura, Ciència i Societat. Algunes de les propostes no m’atreien ni gens ni mica. Tanmateix, tot ben pensat i valorat, vaig decidir inscriure-m’hi. Una de les assignatures proposades que no m’interessaven ni gens ni mica era La Moda. Tot i això vaig seguir les classes. He de reconèixer que la preparació de la professora per una banda, el seu entusiasme i esperit crític per altra van fer que m’acabés implicant en el curs molt més del que havia pensat. Va ser una manera d’entendre i acceptar la filosofia que hi ha darrere i que, com a expedagog no hauria d’haver oblidat mai. Acabat el primer any, vaig inscriure’m al següent. L’obligació d’haver de retrobar-me cada dimecres amb els companys tal com fèiem de joves a l’escola no deixava de ser un al·licient. A Andorra tothom es coneix: sí i no! Si bé era cert amb alguns, pocs, a d’altres no els havia vist mai i amb la gran majoria els intercanvis no havien anat més enllà del bon dia, bones tardes. Obrir nous horitzons és sempre interessant! La socialització, pels temps que corren, és certament un plus. Em vaig tornar a inscriure el tercer any i quan ens van donar la possibilitat de participar a un intercanvi Erasmus per a gent gran em va faltar temps per inscriure-m’hi. Escric dins del tren, tornant de Marsella, del primer intercanvi a què ha assistit un grup d’aquells que, fa 3 anys, vam decidir no deixar entrar el vell en nosaltres, com diu Clint Eastwood.

Grau propi per a gent gran de la Universitat