La paradoxa de l’habitatge

Tothom, economistes de renom inclosos, té una teoria per explicar per què els preus de l’habitatge pugen: hi ha molta inversió estrangera, hi ha molts especuladors, hi ha molta immigració, hi ha poca construcció o hi ha molta intervenció del Govern. En realitat, totes són certes, aquests fets fan variar el preu.

Tanmateix, si ampliem la perspectiva des dels anys setanta fins avui en dia, pensant a llarg termini, ens adonarem que no són els preus de l’habitatge que pugen, són els nostres diners que estan perdent valor a molta velocitat. Curt i ras, ens estem empobrint i estem perdent poder adquisitiu. Tenim tal excés de deute i de liquiditat financera a Europa i al món occidental que els nostres diners valen cada cop menys. És cert que gràcies a la tecnologia i al fet d’importar productes barats de la Xina han baixat els preus de molts béns i serveis. Així, no notem tant l’empobriment. Tanmateix, les cases no les podem importar d’Àsia i la construcció és un sector amb poc marge de millora a través de la tecnologia. Les cases es construeixen pràcticament igual que fa cinquanta anys.

La clau és que siguem més productius per tenir prosperitat

Per culpa del continuat excés de deute públic i privat sense fre que no para de créixer, estem abocats a un empobriment continu, sobretot per als més vulnerables.

Penso que les solucions a l’habitatge passen més aviat per millorar la productivitat general de l’economia, cercant que les persones i les empreses tinguin marges i salaris més elevats. Vaja, un model econòmic de salaris, coneixement tècnic, innovació i productivitat alta, com el Suïs. Si volem sobreviure, hem de procurar que tots els andorrans siguem el màxim de pròspers: millorar la productivitat és la clau.