Flors i arrels

Antoine de Saint-Exupéry va escriure: “Ell es va enamorar de les seves flors i no de les seves arrels, i a la tardor no va saber què fer.” Saint-Exupéry ens convida a reflexionar sobre una realitat que, encara que dissimulada, domina gran part de la nostra societat moderna: l’afany pel que és superficial, per l’efímer, per allò que floreix a simple vista, però no té una base sòlida. Vivim en un món on el que és exterior, el que és visible, allò que resplendeix el primer cop de vista, és exalçat i glorificat. En aquesta recerca insaciable de perfecció estètica, oblidem sovint que allò que sosté la bellesa visible són les arrels profundes i invisibles, aquelles que es troben enterrades en el més recòndit de la nostra humanitat. Aquestes arrels representen el nostre caràcter, els nostres valors i principis, la nostra capacitat d’estimar, comprendre i perdonar. Tanmateix, massa vegades, aquestes qualitats queden eclipsades per l’exuberància de les “flors” que mostrem al món: les nostres aparences, les nostres possessions, les nostres imatges acuradament construïdes en xarxes socials. Però, què passa quan les estacions canvien, quan arriba la tardor i les flors comencen a pansir-se? És llavors quan es revela l’essencial. En aquell moment de decadència estètica, els que han cultivat les seves arrels –els que han invertit en el creixement intern, en la seva humanitat–, romanen ferms i resilients. Per contra, aquells que han dipositat tot el seu valor en el que és extern, en el passatger, s’enfronten a un buit insuperable, a una desorientació existencial que els deixa sense saber com cal procedir. En una era dominada pel culte a la imatge, aquest advertiment pren una rellevància especial. Les relacions esdevenen fràgils quan estan basades únicament en l’aparença; les amistats esdevenen transitòries quan només es nodreixen d’interessos superficials; fins i tot la nostra relació amb nosaltres mateixos es debilita quan el nostre valor personal depèn exclusivament de com som percebuts pels altres.