Cinc anys de la covid

Fa cinc anys la nostra vida va canviar completament. El 14 de març del 2020 es va declarar l’estat d’alarma i el país sencer es va tancar a casa confinat per una pandèmia que va començar a la província xinesa de Wuhan i ràpidament es va anar estenent per tot el món. Primer va ser la negació, les notícies que arribaven de la Xina del coronavirus al principi van passar pràcticament desapercebudes, una mica amb la sensació que aquí els casos serien una cosa anecdòtica, però a poc a poc els països van anar tancant les fronteres i aïllant la població per evitar que es propagués, però va arribar i vam haver d’acceptar que el virus era aquí per quedar-se, així que calia aprendre a combatre’l a marxes forçades. Es va començar a ingressar els primers pacients greus i a aïllar els contagiats. La hidroxicloroquina va ser el primer medicament que es va autoritzar, però es va revocar al cap de poc. Es buscava una cura a contrarellotge, el pitjor va ser la incertesa fins que es va trobar la vacuna.

Però més enllà del sector sanitari, la covid va despullar divisions polítiques i va erosionar la confiança entre ciutadans i governs. La pandèmia va ser un terreny fèrtil per a la proliferació de desinformació i teories conspiranoiques, fet que va dificultar la implementació de mesures de prevenció i va augmentar la resistència a la vacunació a diverses parts del món. Per exemple, durant el seu primer mandat com a president, Donald Trump va culpar de la pandèmia una suposada guerra biològica per part del govern xinès.

L’OMS va reconèixer que el virus no tan sols va emmalaltir cossos, sinó també societats. La incertesa, la por i la manca de lideratge clar en alguns països van contribuir al deteriorament del teixit social i ara, després de cinc anys, el que ens queda és el record de la feina incansable dels sanitaris i la nostàlgia i la pena d’aquells amics i familiars que se’n van anar dels quals no ens vam poder acomiadar.