Paciència

Fa bé el Govern de posar-se seriós definitivament en el tema del català. I dic definitivament perquè tot el que s’ha fet abans no ha passat d’intents de netejar la mala consciència política sobre el tema. Fins ara el que hem fet ha estat més postureig que una altra cosa perquè aquí el català ens ha semblat sempre la cosa més important de les que no són importants. Aquí l’únic que ha comptat sempre és la caixa. Fer calés. I el soroll de les monedes quan xoquen les unes amb les altres és igual en català que en castellà.

Però, és clar, aquest debat del català, que aixeca sempre grans passions, no el podem tenir si no estem disposats a mirar-nos al mirall. I per a alguns és incòmode. El català és l’única llengua oficial d’aquest país, però no és l’única llengua que es parla al país. De fet, el castellà potser es parla més socialment que el català. I això ha passat així per un munt de decisions preses pels mateixos andorrans, perquè vivim d’un model econòmic que necessita molta immigració i la major part d’aquests nouvinguts xerren en castellà. Em fa certa gràcia quan algú s’enfada molt perquè escolta parlar en castellà per tot arreu. Normal, si deuen haver vingut 5.000 llatinoamericans a viure aquí després de la pandèmia. I no tan sols això. També han anat venint els famosos creadors de contingut que cada dos per tres organitzen congressos que es desenvolupen íntegrament en castellà. Que tots ells sentin que el català és important per a nosaltres sempre serà una causa noble, però admetem que és enviar una fragata a lluitar contra un portaavions. Si li poses julivert a sobre a mig porc senglar abans de menjar-te’l no estaràs fent règim vegà, precisament.

La gent no deixarà de xerrar en castellà massivament a Andorra. I qui s’ho pensi travessarà un camí ple de frustracions abrigat per la raó que dona l’oficialitat però despullat per la força de la raó de la pròpia realitat. Influir a favor del català és usar-lo tant com puguem i fer-ho amb paciència i amb bona cara. Dia a dia.