La vida

Des que va marxar el pare sobtadament m’està passant quelcom que abans no em passava. Miro allò que em passa com si fos la darrera imatge de la meva vida. No és tota l’estona. Però em passa sovint. I no em resisteixo, em deixo anar. Tinc un amic que sempre em deia molt seriós que “mai sabràs del tot el que és una relació de parella fins que la vegis fent caca i xerris amb ella sense donar-hi importància”. Si el món s’hagués d’acabar correria com Usain Bolt per poder fer-ho una última vegada. Segur. Les rutines i la quotidianitat, les vull. Si us plau, sí. Allò que em fa repetit, allò que no em fa diferent ni especial perquè tots ho som i ningú ho és al final.

Vaig en un bus un vespre i em fixo en la gent que va pujant. Cansats d’estar cansats. Anant d’un costat a l’altre per poder arribar a casa i mirar a qui estimen sabent que la roda l’endemà arrenca ben d’hora. Molts, no tots, són de lluny. Sud-americans. Alguns van junts i es miren i se somriuen. Si són parella s’agafen la mà. Xerren fluixet perquè en un bus només parlen fort les padrines i les criatures. Un nen s’adorm davant meu mentre la mare, que carrega quatre bosses, li acarona els cabells. I saben que mentre es puguin mirar i tocar la brúixola no es desmagnetitzarà. Cadascun d’ells és pena i alegria. Depèn del moment. I tot i estar cansats d’estar cansats no es cansaran mai de voler intentar ser feliços. I en aquest intent està el progrés. Els 60 ho van intentar els meus pares i ara ho fan ells. No són més bons que ningú, ni més dolents tampoc.

A la mateixa hora en què vaig en aquest bus prop de 1.300 persones es reuneixen, pagant, en un teatre perquè una psiquiatra espanyola molt famosa els digui que si s’ho proposen aconseguiran el que vulguin a la vida. Segur que també són bona gent, però voldrien que la darrera imatge de la seva vida fos una senyora recordant-los que ser feliç és una bona idea perquè ho han oblidat? Tinc clar que estic molt millor assegut en aquest bus, envoltat de veritat, de la vida.