L’endemà de la manifestació

Ahir, com cada 8 de març, els carrers es van omplir de manifestacions, discursos, proclames i pancartes reivindicatives. Se’ns va parlar de feminisme, d’igualtat, de drets i de justícia. Però avui, 9 de març, quan les banderoles han estat retirades i les xarxes socials tornen a la seva rutina, què ens queda realment d’aquesta jornada? Cada any veiem el mateix fenomen: empreses que aprofiten l’ocasió per lluir missatges progressistes, polítics que es fan la fotografia de rigor i mitjans de comunicació que omplen espais amb continguts sobre la lluita feminista. Però, un cop passada la data assenyalada, tot això es converteix en soroll de fons i inacció. Si l’única petjada del 8M són eslògans buits i declaracions simbòliques, aleshores estem fallant. Les xifres continuen sent esfereïdores: bretxa salarial, violència masclista, sostre de vidre, precarització laboral i invisibilització del treball de cures. Mentre moltes dones encara han de triar entre maternitat i carrera professional, o veuen com el seu ascens laboral es frena per motius de gènere, és evident que la igualtat no és una realitat. El 8M no hauria de ser un únic dia de lluita, sinó un recordatori de tot el que queda per fer. La responsabilitat no és només de les dones, sinó de tota la societat. Els governs han de convertir les promeses en polítiques reals i efectives. Les empreses han de passar dels discursos a les accions, garantint condicions dignes i igualitàries per a tothom. I nosaltres, com a ciutadans, hem de mantenir la pressió, assenyalant les injustícies cada dia, no només quan el calendari ens ho recorda. I per les persones que pensen que la igualtat és una realitat que mirin al seu voltant: la seva mare, la seva germana o la seva filla tenen o han tingut les mateixes oportunitats? Avui, 9 de març, toca fer-se la pregunta incòmoda: seguirem treballant per a la igualtat o esperarem al pròxim 8M per tornar a sortir al carrer? La resposta definirà el nostre futur.