Un tren a Salamanca

Aquesta setmana em va tocar anar a Salamanca. Un viatge soporífer per aterrar a un estadi encara més soporífer. El Reina Sofía, camp de l’Unionistas de Salamanca i en el qual ni l’internet, ni la comoditat tenen cap mena de presència. Un trajecte simple des de Barcelona fins a Madrid en AVE, per fer després dues hores de cotxe fins a la ciutat de la cultura espanyola. Vaig tenir la magnífica sort de gaudir del partit entre l’Unionistas de Salamanca i l’FC Andorra enmig d’un fred que no havia vist al Principat d’ençà que hi visc (just ahir feia tres anys).

Però la millor part de totes va ser quan a la mítica Sierra del Guadarrama quatre flocs de neu van deixar col·lapsada la carretera a poc més de 60 quilòmetres de la capital. Un trajecte de poc més d’una hora es va convertir en tres hores i, com a resultat, vaig perdre l’AVE. La imatge de veure com marxava el tren va ser una de les pitjors en molt de temps. Tot té solució en aquesta vida, però un cop vaig aterrar en un hotel de mala mort de la capital vaig pensar: tant de bo hagués agafat el tren des de Salamanca…

La qüestió de la mobilitat personal és cada cop més complexa en unes ciutats massificades i en les quals el vehicle personal té cada cop menys sentit. Baixar a Barcelona en vehicle privat és ara mateix una obligació, però us imagineu un trajecte en tren fins a Sants mentre llegeixes la premsa del dia o un gaudeixes d’una sèrie? La necessitat de trobar transports més sostenibles i col·lectius és cada cop més clara i hauria de ser una realitat a mitjà termini per a un país que corre el risc de quedar-se ancorat a les carreteres.

L’avantatge del tren (o del tramvia) no és només personal, sinó que també ha de ser vist com una oportunitat per millorar el transport de mercaderies per al país i, en conseqüència, ha de ser vist com una oportunitat econòmica. A Salamanca tenen tren, per què Andorra no n’hauria de tenir?