Humanització dels gossos

Hi ha una tendència cada vegada més evident a la humanització dels gossos, és a dir, a atribuir-los característiques, comportaments i necessitats pròpies dels humans. Fa unes dècades, els gossos no solien entrar a les llars i tenien una funció pràctica i utilitària, com ara la pastura, la caça o la guàrdia. El segle XXI conviuen dins les cases i se’ls tracta com un més de la família. Se’ls proporcionen serveis i accessoris que, fins fa poc, només estaven reservats per a les persones, com ara roba, serveis de perruqueria, guarderies o plats especials en restaurants. Aquesta tendència es veu reflectida en l’augment del mercat de productes i serveis destinats a les mascotes, que s’ha expandit de manera significativa.

És innegable que els gossos aporten companyia i beneficis emocionals als seus propietaris. Ajuden a evitar l’aïllament i la solitud, sobretot entre la gent gran, i poden tenir un paper terapèutic en alguns casos. És del tot comprensible l’establiment de vincles afectius amb els animals i el desig d’oferir-los una millor qualitat de vida. No obstant això, portar aquesta humanització a certs extrems pot no ser beneficiós per als animals ni respectuós amb la seva naturalesa. Alguns veterinaris adverteixen que la sobreprotecció i la humanització excessiva poden provocar alteracions en el comportament i la salut dels gossos.

Des d’una perspectiva estadística, s’observa un augment del nombre de mascotes en molts països, mentre que la natalitat disminueix de forma destacada. M’atreviria a dir que hi ha alguna relació entre aquestes dues tendències. Desconec si es tracta d’una substitució directa dels fills pels gossos a causa de l’elevat cost de la vida o si, més aviat, les mascotes cobreixen una necessitat afectiva en una societat cada cop més individualitzada, on els vincles interpersonals canvien. Sigui com sigui, la manera com ens relacionem amb les mascotes està canviant i cal reflexionar-hi.