Justícia gratuïta

L’article 10 de la nostra Constitució estableix com a dret fonamental per garantir el principi d’igualtat que, en determinats supòsits, la justícia ha de ser gratuïta.

Existeixen uns criteris o llindars econòmics que permeten realitzar una valoració per part del Tribunal, per determinar si el sol·licitant es troba en situació de necessitar aquest recurs que proporciona l’Estat.

El problema sorgeix quan ens trobem amb persones que abusen sense límit d’aquest recurs, i exigeixen la interposició de demandes i querelles a tort i a dret, sense cap mena de justificació fàctica o jurídica. Actualment, inclús hi ha persones que tenen al seu servei més de 20 advocats per tal de tramitar aquelles accions judicials que consideren oportunes. No existeix cap mena de filtre legal. Els advocats estan lligats pels interessos (de vegades són pretensions del tot grotesques) dels beneficiaris de la justícia gratuïta.

Les conseqüències ja les tenim. Els Tribunals, intentant posar fre a aquestes situacions, han començat a imposar les costes de l’advocat contrari en cas de sentència desfavorable. M’explico. A un beneficiari de justícia gratuïta se li assigna un advocat que paga l’Estat. Però si la demanda no prospera (parlant en temes civils), aquesta persona, que no disposa de mitjans econòmics, haurà de pagar l’advocat de l’altra part. Per tant, ara, gràcies a aquestes persones que abusen del sistema, paguen justos per pecadors. Els que no en tenen cap culpa paguen els plats trencats.

No obstant, crec sincerament que és necessari que es faci una diferenciació i examinar causa per causa, si existeix fonamentació o abús, i, en virtut d’aquest criteri, si hi ha temeritat, imposar les costes judicials. Entenc que l’article 350 del Codi de Procediment Civil així ho permet.

Igualment, caldrà arribar a establir un procediment, que, tot i garantir el dret fonamental constitucionalment previst, pugui ser articulat sense que es pugui abusar del sistema.