Populisme

El populisme. Cada cop ho suporto menys, també a casa nostra. Intervencions i manifestacions en nom del “poble andorrà” (homogeni); d’emergir com els únicsque el coneixen i comprenen i també els únics que el poden defensar; de posicionaments entre el bé i el mal; de confondre la política amb l’activisme social i embolicar competències de les institucions; i tot amb poc fonament i menys reflexió.

El populisme és una ideologia que considera que la societat es divideix, en darrera instància, en dos grups homogenis i antagònics: “la gent corrent” i “el poder establert” –partits tradicionals i elits culturals, econòmiques i mediàtiques– i que argumenta que la política hauria de ser una expressió de lavoluntat general(C. Mudde, 2007). No obstant això, a la pràctica, la voluntat de la gent també es pot veure enfrontada als “enemics del poble” forans, així els moviments populistes a Europa s’han reduït al nacionalisme de “primer els de casa”.És una ideologia tan manejable que pot ser assimilada tant per partits polítics de dretes com d’esquerres.

Els partits populistes s’han convertit en contendents electorals i ja no estan circumscrits als marges de la política. Els votants, decebuts amb el funcionament de la democràcia liberal, estan canviant la seva lleialtat a partits conservadors, socialistes i liberals cap a opcions populistes.

No podem deixar que els populistes s’adjudiquin el dret exclusiu a representar els interessos de les persones. La nostra democràcia liberal és plural, així que han de poder conviure en igualtatde condicions opinions, interessos i objectius, des del respecte pels altres amb el reconeixement de la diversitat.

És urgent comprendre i atendre les inquietuds i les preocupacions de la societat i és fonamental no ignorar els populistes –perquè no es victimitzin– i generar un debat que demostri que aquests parlen molt dels problemes, però mai ofereixen solucions adequades.