Polseres vermelles

Us heu preguntat alguna vegada quant de temps us queda de vida? Segur que els que tenim uns anys (generació del baby-boom inclosa, a la qual pertanyo) ja ens hi hem anat torturant la ment.

Albert Espinosa, escriptor que ha sofert diversos càncers, explicava en el seu llibre Polseres vermelles el pacte de vida entre els amics de l’hospital oncològic. L’acord era senzill i alhora espectacular, una lliçó de vida sens dubte: si un d’ells moria, l’altre havia de viure els anys de vida de l’amic difunt. L’Albert ja tenia diverses vides en el seu haver.

Pragmàticament, crec que no és important l’edat que tenim. El temps viscut ens pertany en records, fites aconseguides, èxits i moments complicats que la ment humana difumina sortosament. El que és realment rellevant és l’edat que ens queda, els anys i moments que encara hem de viure. Si us ve de gust (a mi no) la IA us pot calcular quant de temps us queda de vida; si fumeu, teniu vida sedentària, sobrepès, genètica propensa a infarts i sou de gènere masculí (els homes vivim menys), us aconsello que no sigueu curiosos, avisats esteu!

Si feu un càlcul dels moments màgics que ens queden, us adonareu de com és d’important aprofitar-los i evitar al màxim la confrontació. Si feu aquest exercici, podeu arribar a la mateixa conclusió a què vaig arribar fa temps: l’estabilitat i monotonia familiar i professional diària és enriquidora i necessària per estar en la tan apreciada zona de confort, però crec que és un error no gaudir de cada batec de vida. Per aquest motiu intento que cada dia, cada moment, sigui únic, ha de ser únic.

D’aquí pocs dies compliré anys i em proposo esprémer cada moment que em queda, cada activitat amb els meus fills, cada viatge amb la meva parella, cada glop de cervesa amb els amics, cada trobada familiar.

Fer anys per a molts de nosaltres és dur, però cal recordar que l’alternativa a no fer-ne és pitjor. Sigueu feliços...