Elogi

Fa més d’un segle, als carrerons polsegosos de Nàpols, un nen de deu anys somiava amb les estrelles mentre treballava en una fàbrica. El seu cor tenia l’anhel de convertir-se en cantor, però es va trobar amb un obstacle descoratjador: el seu primer mestre. Aquest mentor, lluny de ser un far d’inspiració, li va assegurar que mai no podria cantar, comparant la seva veu amb el “so del vent a les persianes”. Un judici cruel que podria haver apagat la flama de qualsevol somni.

Tot i això, la història d’aquest nen, que després seria conegut com a Caruso, el cèlebre cantant d’òpera, va prendre un rumb diferent gràcies a una figura clau: la seva mare. Aquesta dona, una camperola humil, es va convertir en l’antítesi del desànim. Amb una abraçada i paraules d’exalçament, va infondre en el seu fill la confiança que el mestre havia intentat destruir. Li va assegurar que el seu talent era real, que notava els seus progressos, i va sacrificar fins i tot el calçat per finançar les lliçons de música. Els elogis i l’alè d’aquesta mare no foren meres paraules; van ser el combustible que va impulsar Caruso cap al seu destí llegendari.

Aquest episodi de la vida de Caruso il·lustra commovedorament una veritat universal destacada pel famós escriptor i educador Jess Lair: “L’elogi és com la llum del sol per a l’esperit humà; no podem florir i créixer sense”. Lair, amb la seva saviesa, ens recorda que l’elogi no és un simple adornament lingüístic, sinó una necessitat vital per al desenvolupament del potencial humà. Així com les plantes necessiten el sol per créixer, l’esperit humà requereix la llum de l’elogi per florir.

Curiosament, malgrat reconèixer-ne la importància, molts de nosaltres som renuents a oferir elogis. Ens resulta més fàcil aplicar “el vent fred de la crítica” que no pas estendre “la llum càlida de l’elogi”. Aquest fenomen potser és degut a una cultura que sovint valora més la crítica constructiva que el reconeixement positiu. Per reflexionar.