Sort del sentit comú

Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits, però fent una ullada a les eleccions argentines de diumenge passat crec que afortunadament s’ha imposta el sentit comú. Si no heu tingut l’oportunitat de seguir de prop el procés electoral i les campanyes prèvies, us puc comentar que hi havia la possibilitat de resultar escollit un personatge del tot esperpèntic. El rey, el león argentino, Javier Milei, que sembla un personatge del rock, un protagonista de telenovel·la dels anys vuitanta, però res més lluny de la realitat. El polític argentí té un llenguatge directe, fort i transgressor, que res té a veure amb la política tradicional, però que està connectant amb les ganes transgressores i de canvi de la joventut d’aquell país. L’augment de la inflació, el deute extern, la pobresa i la corrupció han erosionat la confiança en l’elit política tradicional i han propiciat que en les eleccions passadeshagi aconseguit en una primera ronda més del 30% de vots del país. No obstant això, sortia com a favorit. Crec fermament (i es tracta d’una opinió totalment personal i, per tant, subjectiva) que s’ha imposat el sentit comú, ja que Milei representa un messianisme horrible desmesurat, amb un culte a la seva figura i un cabdillisme que em recorda líders com Fidel Castro o Benito Mussolini. En cap cas representa el liberalisme tal com jo l’entenc, sinó que simplement enarbora un populisme i una demagògia, utilitzant símbols religiosos i nacionals, que pot donar lloc a un punt de mira polític molt complicat i problemàtic. No m’agrada veure en els seus mítings i concentracions joves ondejant banderes confederades (símbol racista d’opressió i supremacia blanca) i que ell no tingui problemes a repetir que els liberals són superiors estèticament. No m’agrada, repeteixo, em fa recordar temps passats terribles que mai es poden repetir.