De vegades la pau...

Semblava que no era possible i, de sobte, mentre a Andorra es feia realitat, pacíficament i negociant, una constitució–somni d’una vida per a alguns– a menys de 2.000 quilòmetres de distància, en ple continent europeu, les armes tornaven a fer sentir llur bramar esfereïdor i tornaven a aportar mort, destrucció i desgràcia. Trenta anys després, sobre aquest mateix continent i a les portes d’una Europa unida encara en construcció, es tornen a fer servir les armes per dirimir aneu a saber què, ja que pocs són els que coneixen amb clara certesa què s’amaga, exactament, darrere de l’agressió russa al poble ucraïnès, i dic poble perquè és el poble, el poble ras, qui més pateix, sempre, quan es fa que les armes reemplacin les paraules. Ara bé, indiscutiblement, a part de moltes altres raons que es poden exhibir, per damunt de tot, com en la gran majoria de guerres des que el món és món, del que es tracta és de disposar del domini d’una porció més o menys gran de planeta per a una part o l’altra; tapant-ho, però, de mil maneres plausibles. Darrerament, tot i que no és directament sobre el continent europeu, un altre focus ardent s’ha tornat a revifar a l’Orient Mitjà, després de l’atac perpetrat pel grup Hamàs a Israel. Tot i que es tracta, a priori, de conflictes diferents i separats, no es poden considerar deslligats del tot, ja que, si no a primera fila, sí que darrere, a segona o tercera, hi trobem les mateixes potències donant suport a un camp o l’altre... Hom té la impressió de ser davant d’un bosc malmès per la sequera que piròmans experts encenen des de diferents punts amb la intenció flagrant d’activar una foguera la fumaguera de la qual tapi, per al comú dels mortals, el nou repartiment de béns que s’està preparant, abans de tornar a una pau que, un cop més, sigui fruit de parar la guerra i no pas, aquesta vegada encara, el resultat d’haver estat capaços de desenvolupar una cultura de la pau.