Desplaçament sanitari

Els darrers quinze anys, m’ha tocat anar sovint a l’hospital. Dissortadament, la confiança cega dels primers temps ha anat trontollant i quan, el passat dissabte, vaig acompanyar a urgències un amic vingut a Andorra per refer-se d’una operació força important a la qual havia estat sotmès a la ciutat comtal, no vaig poder evitar de pensar:

–A veure com anirà aquesta vegada...

Eren quarts de cinc de la tarda.

L’acolliment va ser correcte. Sense gaire espera va ser visitat pel doctor de torn que va donar les instruccions necessàries per dur a terme tot el seguit de proves considerades indispensables per obtenir un diagnòstic que, finalment, va donar a conèixer al tomb de les vuit del vespre, un cop obtinguts els resultats del laboratori, no sense haver donat, mentre esperàvem, medicació indispensable per atenuar el malestar del pacient que, cal agrair-ho, sempre va ser atès amb gran professionalitat pel servei d’infermeria de la casa.

–Que bé! Hem tornat a recuperar velles maneres de fer! –vaig dir-me a mi mateix.

Donat el diagnòstic i contactat l’hospital barceloní on havia estat intervingut, es va considerar que el més pertinent era desplaçar el pacient, al més aviat possible, a Barcelona, on l’equip d’urgències l’estaria esperant.

Es donà l’acord per procedir al repatriament.

Van iniciar-se els tràmits per al desplaçament sanitari que –es va dir– era imminent per poder ser al centre, on ja l’esperaven, al tomb de mitjanit.

Passa una hora: re.

Demanem.

El desplaçament ha estat anul·lat. Ningú ens n’ha dit re.

Raó? Decisió del Centre Regulador: pacient no resident i no disposant de carnet de la CASS. Se sabia des del moment de l’ingrés!

Cal fer el desplaçament amb ambulància privada –diuen–, però no hi ha disponibilitat ni per al dissabte ni per al diumenge!

No hi ha trasllat!

Només quinze hores més tard s’obtindrà l’acord!

Quelcom no funciona, és el mínim que es pot dir!

On és la qualitat?