Personatges (XXVIII)

Les recents eleccions espanyoles han confirmat una vegada més que no es pot governar a Espanya abanderant un discurs anticatalà barrejat amb aliances amb un partit d’extrema dreta que pretén el retorn al passat. La reacció ha estat clara: els catalans han votat massivament a favor de mantenir l’actual govern de l’estat.

En la meva opinió, el Partit Popular hauria de reflexionar per quin motiu continua sent quasi residual a Catalunya i per què és incapaç de presentar una proposta integradora que alhora respecti la pluralitat i diversitat de l’estat. L’únic polític popular que ho va intentar va ser el malaurat Josep Piqué, qui reunia trets difícils de trobar en un servidor públic: empatia, intel·ligència i audàcia. Però els dirigents populars de Madrid no ho van entendre així i el van fer fora ràpidament. Quina gran oportunitat perduda!

Per la seva banda, els partits independentistes catalans han continuat perdent suport, iniciat quan el president espa­nyol va indultar els polítics que estaven a la presó. Potser seria hora que es deixessin de realismes màgics i heroismes estèrils i aprofitessin la força política que els dona ser decisius en la conformació d’una majoria al voltant de Pedro Sánchez per demanar, per exemple, el concert econòmic per a Catalunya. És una proposta constitucional i sens dubte tindria un suport absolutament majoritari al país. Però que valorin també si els mateixos polítics que van dur el Principat a l’abisme i van enganyar moltíssima gent que els feia costat són els adients per portar a terme noves fites.

I què dir de Sumar? Amb la seva nova ocurrència de donar vint mil euros a tots els espa­nyols que facin divuit anys, el moviment d’esquerra radical ha confirmat una vegada més el paral·lelisme que un polític espanyol va fer entre aquest conglomerat de partits i Cristòfor Colom: no sabia on anava, quan va arribar no sabia on era, i tot això amb els diners dels altres.