Sentit comú

Moltes vegades es tracta només de tenir sentit comú, però sembla que el sentit comú és el menys comú dels sentits, com va assenyalar Voltaire. I és que, de vegades, el sentit comú no és tan universal com pensem, ja que no tothom disposa d’aquesta capacitat de discerniment.

Més enllà de la idiosincràsia de cadascú, aquesta capacitat de jutjar raonablement les decisions de la vida quotidiana és el que ens permet saber què és el correcte, les conductes i pensaments acceptables, i a l’altre extrem, allò que es pot considerar irracional.

Crec que us he despistat una mica, perquè en cap cas haureu esbrinat el tema de la meva columna d’avui... Les eleccions espanyoles.

Crec que és de sentit comú que governi la llista més votada pels ciutadans en unes eleccions, tanmateix, si donat el còmput legal democràtic aplicable no és possible fer-ho, els representants dels dos partits més votats han d’arribar a una entesa, un pacte per tal de governar l’Estat. Un pacte sense egos. Un pacte amb persones dels dos partits, perquè està clara la voluntat dels votants espanyols: ni independències de comunitats autònomes, ni reagrupament de presos terroristes, ni fer un pas enrere en els drets i llibertats aconseguits.

Sempre he fugit de les conductes radicals (suposo que em fan molta por els extremismes). Penso que tots els extrems es toquen en algun moment i soc una ferma defensora dels drets i llibertats de les persones.

Per aquest motiu, el fet que, per tal de governar, el futur president hagi de comprometre l’Estat amb les exigències dels partits radicals –tant nacionalistes com d’extrema dreta– ho considero una aberració. Igual de dolent és abocar el país a unes noves eleccions. No seria més lògic i de sentit comú establir els punts en comú dels dos partits majoritàriament votats i fer un govern constructiu? De ben segur que es poden establir ponts i línies d’actuació comuns pel bé d’un país, no ho creieu?