Els joves i la nacionalitat

Després dels treballs en comissió, els alumnes de tercer i quart de segona ensenyança van debatre i aprovar, per majoria absoluta, la modificació de l’article 7 de la nostra Carta Magna. Els joves consideren que cal modificar la nostra Constitució per tal de permetre que els andorrans puguin tenir doble nacionalitat, o cosa que és el mateix, que els estrangers que tinguin dret a obtenir la nacionalitat andorrana no hagin de renunciar a la del seu país d’origen. Vaig tenir l’oportunitat de formar part del vint-i-unè Consell dels joves que va aprovar la proposició de llei, i, realment, em van sorprendre els arguments. Uns punts de vista de la situació actual que, sincerament, jo no havia considerat anteriorment. De fet, el meu pensament –el d’una persona que ha vingut de fora i ha assolit la nacionalitat andorrana– sempre ha estat que tenir la nacionalitat andorrana és un honor, i que renunciava a la meva nacionalitat d’origen sense problemes per la d’un país que m’obria les portes i em donava totes les oportunitats per tal de desenvolupar-me com a persona i realitzar-me com a professional. Val a dir que a la pràctica així ha estat sens dubte. El que no m’esperava, però, era un punt de vista diferent, pocs parlaven de no perdre les arrels de les seves nacionalitats d’origen o de les seves famílies en arribar a la majoria d’edat, ja que la gran majoria el que volia era no perdre la nacionalitat andorrana. M’explico. Els joves consideren que el fet de tenir una única nacionalitat, l’andorrana, els tanca moltes portes a l’hora de sortir fora de les nostres fronteres a estudiar i treballar. No consideren que Europa de moment estigui oberta a donar-nos, als andorrans, tots els drets que tenen els nacionals dels estats membres de la Unió. El debat, sorprenentment, es va centrar en el fet de no perdre la nacionalitat andorrana, si no es permetia la doble nacionalitat, i no a l’inrevés. Crec sincerament que els ja imminents integrants de l’executiu i legislatiu haurien d’agafar el guant.