Personatges (XXIV)

El terme anglès Mudlarking significa “remenar en el fang del riu Tàmesi a la recerca de tresors perduts o oblidats”. Es tracta, per tant, d’una afició que ha aconseguit fins i tot una paraula específica per definir-la, cosa molt típica dels anglosaxons.

L’escriptora Lara Maiklem ha escrit el llibre Mudlarking: història i objectes perduts en el riu Tàmesi (Editorial Capitan Swing), en què explica les seves troballes al riu, com va començar sent un simple passatemps i com va acabar convertint-se en una obsessió, de tal manera que condicionava tota la seva vida professional de manera que deixava lliures els moments del dia en què, pel moviment de les marees del riu, era factible la seva exploració.

En un altre sentit, també l’escriptor Mario Pratz va dedicar la vida a buscar tresors per tot Europa per decorar el Palau Primoli, a Roma, on vivia. La seva obsessió per trobar mobles i objectes de l’època de l’imperi el va dur a viure situacions d’allò més estrambòtiques, tal com les explica en detall al llibre La Casa de la vida (Editorial De Bolsillo).

Els que dediquem el temps lliure a rebuscar per subhastes, mercadets, vide graniers i en general qualsevol altre esdeveniment on es venguin objectes vells entenem perfectament allò que expressen aquests dos escriptors quan volen explicar la seva passió, que sovint es transforma en fixació.

Segurament, la vàlua econòmica del que troben és un aspecte secundari amb relació a la transcendència que ells donen (donem) al que aconsegueixen, perquè no es tracta de vendre-ho, sinó de gaudir-ho per sempre. Precisament per això en moltíssimes ocasions les troballes més rellevants apareixen quan es buida una casa d’un col·leccionista: quan ni els seus hereus ni els que compren a l’engròs tot el seu contingut en coneixen el valor real.

Encara que hi ha col·leccionistes de tota mena, sí que hi ha una definició que ens encabeix a tots: bojos pels trastos!