El somni del Sjari Nusa

Em diu el seu nom, Sjari Nusa, li diuen així perquè és de Nusa Penida. Em demana el meu. No sé quants anys té, tampoc si te parella o fills, ni on menja ni on dorm. Prim amb negra i llarga melena, ulls grans que s’il·luminen quan somriu. Comença a treballar a les 7 del matí fins al vespre. Planta les hamaques a la platja, ven les begudes que cada matí posa en una gran nevera de plàstic i que omple de gel. Obre amb destresa el young coconut i els hi porta als turistes que li demanen a cop de mà alçada, alhora que dona classes de surf. Desconec si té contracte, ni seguretat social. Per què no ho fa a casa seva, a Nusa? Treballa tot el dia per estalviar, em diu, i muntar el seu propi negoci de submarinisme a casa, a Nusa. És el seu somni, hi ha molta feina i la gent gasta més diners que llogant una hamaca o en classes de surf. Evidentment a més d’obrir cocos i donar classes de surf també sap de submarinisme. Quan el veus a l’aigua saps que és el seu hàbitat des que va néixer. Li demano quan necessitaria, uns 500 milions, la quantitat espanta, està molt lluny del que pot arribar a guanyar, encara que només són 30.000 euros, i dic només, perquè en euros sembla molt menys, menys impossible. Arriba una turista, ja es coneixen, ve cada dia. Treu de la bossa dos coca-coles zero perquè els hi guardi a la nevera i un bitllet per pagar el servei, amb el convenciment que se’l posa a la butxaca. I ens comenta que d’aquell bitllet ell només en té el 30%, de tot el que fa durant el dia només el 30, el boss, un indonesi amb diners, el 70. I aquest home del que no en sé gairebé res, d’una cultura, una llengua, una identitat diferent a la meva, i que per això mateix els turistes miren amb desconfiança, em deixa sense parla, em desmunta la seva honestedat i la seva força per a construir el seu somni. Als diaris, com diu Juan José Millàs, hi ha un excés de política, gairebé tot és política i queixa, i cal més vida quotidiana, menys gent i més persones.