Les set claus
Tres anys a Andorra
Les dimensions del país condicionen tots els aspectes de la vida
Fa dos dies vaig complir el meu tercer any com a periodista establert a Andorra. Un període curt si es té en compte la trajectòria que pot arribar a tenir un treballador al llarg de la seva vida laboral –només fa falta calcular els punts de vellesa obtinguts en el simulador de la CASS per adonar-se’n–, però suficientment profund per impregnar-me de les particularitats d’aquest país. No pretenc, però, dibuixar una radiografia acurada de la societat sinó bastir un relat basat en les experiències personals viscudes, fortament arrelades a la professió que exerceixo.
Les dimensions i l’enclavament del país condicionen tots els aspectes de la vida. Les relacions humanes són més properes però la privacitat és menys íntima; el temps d’oci està estretament vinculat a la natura i convida al desenvolupament d’hàbits saludables; el control migratori minimitza la sensació d’inseguretat i redueix els índexs de criminalitat; els recursos sanitaris desplegats faciliten una atenció mèdica que abraça múltiples especialitats clíniques; les infraestructures de comunicació desincentiven la mobilitat sense cap alternativa que sigui capaç de substituir el mal menor de desplaçar-se amb el vehicle privat; la dependència del model econòmic envers el turisme subordina les inversions estatals cap a un sistema que pensa més en els visitants que en els seus propis ciutadans; l’estacionalitat laboral accentua les desigualtats socials entre els posseïdors de la nacionalitat andorrana i els nouvinguts que duen la targeta verda a la cartera; la connivència política amb els interessos privats marca la pauta d’una legislació eminentment conservadora que sovint va a remolc del nord i el sud; l’Església, els bancs i les estacions d’esquí són murs infranquejables per a la pràctica d’un periodisme crític.
Sense conèixer la data de caducitat d’aquesta etapa, agraït estic per l’aprenentatge que m’ha brindat aquest país i per les persones que m’han acompanyat, ja sigui per formar part de la meva vida o simplement per despenjar-me una trucada.