Un invent que és la bomba

Hi ha paraules d’origen anecdòtic. El 1946 un enginyer mecànic francès, Louis Réard, va dissenyar un vestit de bany de dues peces que deixava veure el melic i és aquesta peculiaritat que el va inspirar. Réard tenia clar que la presentació pública d’aquella vestimenta aixecaria la mateixa polseguera que la desintegració d’un àtom i va decidir batejar-la amb el topònim Bikini, un illot de 4 quilòmetres de llarg perdut al mig del Pacífic que, amb la ressaca de la Segona Guerra Mundial, França utilitzava com a banc de proves de la bomba atòmica.

A poc a poc, el biquini es va convertir en un símbol d’emancipació de la dona perquè li atorgava la llibertat de decidir quina part del seu cos ensenyava i prescindir de normes de conducta. Amb el temps, però, aquesta llibertat s’ha pervertit i condicionat a cànons de bellesa absolutament sexualitzats. De fet, és l’única peça de vestir amb una dieta associada: l’operació biquini, que sotmet les dones a la tirania del culte al cos i fa evident la grassofòbia de la nostra societat, que és l’adaptació proposada pel Termcat de l’anglicisme fatphobia per descriure el comportament hostil que discrimina i estigmatitza les persones grasses.

A l’altre extrem, les jugadores de la selecció noruega d’handbol han estat sancionades per la Federació Europea per competir al Campionat d’Europa amb top i malles i no amb biquini, una equipació oficial que consideren que les sexualitza. Una sanció com aquesta no fa més que institucionalitzar el masclisme encobert que utilitza el cos de la dona com a reclam publicitari. Potser s’ho haurien de fer mirar!

Quan Réard va presentar en públic el biquini, va contractar una stripper perquè cap model no va accedir a vestir una peça com aquella en públic. Ara, com abans, moltes dones s’ho pensen dues vegades abans de fer-ho. El biquini va arribar per quedar-se i el que cal és tallar d’arrel imposicions i comentaris fora de lloc.