Personatges (XI)

Ara farà set anys que va morir l’editor Jaume Vallcorba, sens dubte el millor de la seva generació.

Els llibres de Quaderns Crema han marcat un abans i un després quant a la qualitat de l’edició, tant pel que fa a la seva selecció tipogràfica i la qualitat dels papers emprats, com al disseny gràfic de les portades i les guardes interiors dels llibres. No cal dir que tot plegat va contribuir a la difusió dels llibres escrits en llengua catalana i molt especialment al triomf d’alguns dels autors més llegits, com Quim Monzó, Ferran Torrent o Sergi Pàmies.

A més, Vallcorba va ser un professional independent del poder, sense haver de pidolar per aconseguir subvencions governamentals que com tots sabem, acaben creant condicionants indesitjables. Contra tot pronòstic ell va demostrar que editar llibres en català podia ser un negoci rendible i per tant va assenyalar quin era el camí.

Al Jaume, però també a tots els altres editors en llengua catalana, els deurem agraïment etern per salvaguardar el més preat de la nostra cultura: la llengua que ens és pròpia. Efectivament, si alguna cosa ens uneix culturalment per damunt de totes les discrepàncies és aquesta llengua comuna que actualment es parla amb diferent intensitat a quatre estats d’Europa. En aquest sentit, la llegenda llatina que corona el gran segell dels Estats Units, E pluribus, unum (de molts, un) reflecteix a la perfecció la unitat cultural que suposa l’ús d’una única llengua dins la diversitat política i social dels seus parlants. Però aquesta unitat cultural no es pot traslladar a altres debats identitaris que només provoquen enfrontaments, ja que sovint s’ha manipulat la història per interessos espuris. La unitat a la qual em refereixo és cultural però no política. Potser la conclusió és la mateixa a la que va arribar Jean Paul Sartre quan va dir que fins i tot el passat es pot modificar, ja que els historiadors no paren de demostrar-ho.