Creat:

Actualitzat:

Carles Ramió, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració, reflexionava, en el marc de la crisi de la Covid-19, entorn els reptes de l’Administració pública i de com malgrat que les tecnologies emergents aporten millores en la gestió pública, no són suficients per a transformar-la.

A casa nostra no comptem d’una anàlisi dels canvis produïts en els llocs de treball o de les noves competències dels treballadors públics però sembla que el canvi tecnològic, la digitalització, aportarà els canvis. Si analitzem les experiències de països veïns amb tradicions administratives comunes, la implantació de l’administració electrònica a nivell intern és acceptable però la transformació que percep la ciutadania és més aviat poca i la seva relació en l’àmbit digital no acaba de funcionar. Aquesta realitat ens hauria de posar en guàrdia i anticipar-nos a la situació.

Pel moment, les nostres administracions estan encara lluny d’estar preparades, tecnològicament i organitzativa, per transitar de la gestió presencial a la gestió digital. És cert que algunes han posat en marxa un conjunt de projectes per tal de millorar tant el servei cap a la ciutadania com la gestió administrativa interna, amb l’ús dels mitjans electrònics, i que s’estan dotant (o haurien) de sistemes de gestió documental, peça cabdal per complir amb les obligacions de transparència i accés a la informació.

Però pel que fa la seva transformació, aquesta no es produirà sinó es canvien les estructures organitzatives i el model de gestió dels recursos humans. No es tracta d’un simple relleu dels efectius per les jubilacions i prejubilacions. Una reforma de veritat ha de valorar el coneixement que hi ha a l’Administració i posar els mitjans per establir una nova relació amb els administrats.

No es tracta de “simplificar” l’Administració pública sinó dotar-la de nous elements de gestió i d’avaluació constant, un model en el qual la ciutadania té un paper indiscutible.

tracking