In memoriam

A casa, cada dia es comprava el diari. Tinc fixada a la memòria la imatge de mon pare, assegut al sofà, amb el diari doblat per la meitat, concentrat en cada full. Es notava que l’havia llegit perquè quan nosaltres vam començar a interessar-nos pel món i el fullejàvem, sempre l’havíem de tornar a muntar, sense entendre com el podia deixar d’aquella manera. Al vespre, la meva mare, el tornava a desmuntar per deixar-lo caure, full per full, al terra de la cuina acabat de fregar. Amb això del Covid he tornat al costum familiar de comprar el diari, però només, els caps de setmana. El fullejo, passo bastant de les pàgines de política, ja m’han deixat d’interessar, però m’encanten els articles d’opinió, m’agrada llegir sobre temes i punts de vista diversos que et conviden a reflexionar. D’alguns columnistes me n’he fet seguidora incondicional, d’altres ja els tinc clixats i també en passo. Quan ja queden pocs fulls del diari, després de la política, l’economia i els esports, arriba una altra de les meves seccions predilectes, la de cultura, que ja fa anys que és molt minsa. A la secció de cultura, curiosament, li segueixen les necrològiques, com si la cultura estigués al final dels interessos de la vida. L’altre dia vaig llegir l’homenatge que li feia Gregorio Marañón y Bertrán de Lis (deveu pensar com jo, el nom impressiona) al marqués de Almodóvar del Río i malgrat que amb el nom ja suposes que viuen en una realitat diferent a la teva, en veritat, vaig pensar “quina llàstima no haver-lo conegut”. El marqués de Almodóvar, no arribava als 60, va morir de cop i de la seva necrològica s’intueix que la gent l’admirava tant com l’estimava per motius diferents, i en llegir els articles dedicats a l’homenatge personal dels qui coneixien l’Àlex Lliteras quan el passat octubre, de sobte, ens va deixar, vaig tornar a tenir el mateix sentiment “llàstima no haver-lo conegut”.