Però... qui ho controlarà?

La crisi sanitària ha generat infinitat d’escenaris que ens han afectat i afecten a tots. No dubto que ho faran encara en el futur. Quan parlo amb la família i els amics que viuen fora, una de les coses que més els admira de la nostra convivència amb la Covid-19 és que gairebé totes les decisions que s’han pres des de l’Administració adreçades a la ciutadania han estat en forma de recomanacions. Amb major o menor càrrega de prec, de necessitat, però sense obligar, sense imposar. I s’han complert, la immensíssima majoria, de forma exemplar. Deixo de banda aquella part de qualsevol col·lectiu que només viu còmode veient fantasmes i conxorxes de mena diversa amb alineacions planetàries incloses. I també aquells brètols que només gaudeixen anant sempre a la contra. I no els compto perquè són minoria. Hi són, fan un cert soroll, però no ens representen a la globalitat. De forma gairebé total s’ha convençut del que calia per al bé comú, no s’ha imposat. No em deixa de meravellar, però, que la primera de les reaccions en els comentaris als articles o el debat a les xarxes sigui: i com ho controlaran això? És aquí on queda clar que les societats són diferents i es comporten i reaccionen, lògicament, de forma variada. En molts països una recomanació de l’autoritat raonada, lògica, explicada, amb seny, etc., se segueix i mai no es demana ningú qui ho controlarà, perquè no cal. Ningú ho exigeix. És la mateixa gent qui ho fa amb un sentit de corresponsabilitat impecable. No és borreguisme. És seny. No és seguidisme. És ciutadania. Aquí sembla, per alguns pocs, que si no hi ha amenaça de pal, a la butxaca especialment, no hi ha possibilitat d’entendre el compliment. El debat és absolutament necessari, impres- cindible, i l’imperi de la llei, cabdal. Però també ho és assumir que puc fer qualsevol cosa que entengui que és bona per a tots sense que calgui quantificar a quant va el quart de quilo d’incompliment.