Inquietud i esperança

Aquesta columna ha estat una de les més difícils d’escriure. Aquests dies podem llegir o escoltar multitud de cròniques i reflexions sobre la pandèmia de la Covid-19 i de les seves conseqüències de gran magnitud social, econòmica i política. Opinions que ens fan pensar sobre el nostre mode de vida, el nostre sistema econòmic i de la nostra total fragilitat com a espècie. Vull compartir amb vosaltres aquelles que m’han provocat més inquietud, esperança i reafirmació més gran en les meves conviccions i principis ideològics.

Inquietud. Estem davant d’una emergència greu que està provocant un enorme patiment social que requereix mesures extraordinàries i algunes són molt noves: la restricció de moviment de persones no s’havia fet mai en temps de pau en els països occidentals. Aquesta situació podria acabar col·lapsant el sistema d’autoritat basat en la protecció dels drets individuals i amb ell els mecanismes per gestionar la redistribució de la riquesa? La nostra forma de vida canviarà per un temps, probablement considerable? Ens tornarem desconfiats i temorosos?

Esperança. Aquesta situació està posant en crisi la idea de globalització i, no només la desregulada del capitalisme financer. Canviarà la relació Estat–mercat? Retornarem al camí de la socialdemocràcia amb un Estat del benestar fort i reforçat (aquell Estat que alguns fins fa dos dies volien feble)? Podem pensar en propostes de col·laboració i del bé comú que superin l’actual sistema econòmic i en una nova forma de legitimació del poder públic basat en l’empatia en què els sectors dominants seran els de la salut, l’hospitalitat, l’alimentació, l’educació, l’ecologia i la cultura –afegeixo jo– com ha expressat l’economista Jacques Attali ?

M’agrada pensar que tornarem a l’essencial, a fer un millor ús del nostre temps, a valorar i lluitar per la cosa pública i comuna i a assumir la nostra fragilitat i petitesa.