Missió zero

Bevem refrescos zero i, si som consumidors responsables amb el medi ambient, comprem productes de quilòmetre zero, que evidentment no han estat produïts en el punt a partir del qual es distribueix una xarxa viària, tot i que també rep aquest nom. En cas d’explosió, l’epicentre és la zona zero i, quan l’administració vol tocar el crostó, activa polítiques de tolerància zero. Els estadistes no volen sentir a parlar de creixement zero, però sí de dèficit zero, i, quan parlem de justícia social, les organitzacions que se n’encarreguen persegueixen l’objectiu pobresa zero o fam zero. Lluny de raonaments i càlculs matemàtics, el zero ha arribat a la nostra parla per quedar-s’hi. S’ha popularitzat tant que ja no només descriu situacions que són un punt de partida o un valor nul sinó que funciona també com a adverbi. L’expressió en zero coma, utilitzada per indicar temps, n’és un bon exemple. Si fem salat a una cita, enviem un missatge per dir que arribarem en zero coma, i no ara mateix, immediatament o ja. Si a la cita ens avorrim, tornarem a agafar el mòbil i utilitzarem el zero per quantificar i dir als nostres amics que aquella persona ens interessa zero, és a dir ben poc o gens ni mica. Si tot plegat ens refot, ens aixecarem i marxarem perquè ens preocupa zero què pensin de nosaltres. El zero està de moda i utilitzat així no necessita ni unitat de mesura. I si fos així, quina seria la mesura per valorar l’interès per una persona? Aquesta setmana, ACA i Govern han engegat la campanya Missió Zero Accidents per reduir la sinistralitat a la carretera i quantificar el nombre de víctimes mortals amb zero. Amb sort i voluntat, la campanya acabarà amb un gran OK, que es diu que eren les sigles que les tropes americanes escrivien per informar que no havien patit baixes. 0 Killed, zero morts, OK. Mentre l’interès per una persona no es pugui quantificar en quilos o metres, l’OK sempre serà la millor mesura.