Les set claus
La marca... de tots?
L’atzar ha fet que hagi viscut de forma molt directa el procés de construcció de la marca Andorra fins al punt actual. L’empenta encomanadissa del Pere Augé, president de la comissió de la CEA encarregada d’iniciar i encarrilar el projecte, ha estat una mena de piconadora que ha fet possible que allò que fa poc era només una idea embrionària hagi esdevingut una iniciativa que aplega institucions públiques i privades. I ho fa en una taula de treball que treballa, que no és poc, i que rema en la mateixa direcció. I és que el punt de partida pot tenir poca o gens d’oposició raonada i raonable. En un món que ha canviat i canvia de forma constant, ens agradi o no, l’Andorra que només pot ser, no la que és, la que només pot ser, insisteixo, és molt poc coneguda. La tecnologia, l’oportunitat de negoci i la inversió no es vinculen a l’Andorra del segle XXI. I no hi ha pla B. Negar l’evidència, no tenir present que el tren passa és tenir una visió en color sèpia de la realitat. I això no vol dir, mai de la vida, que calgui menystenir els sectors tradicionals d’activitat. Sort d’ells, que han fet possible que siguem on som. Ni tampoc els trets més identitaris, absolutament fonamentals. Però ara no és prou amb això. I si no es vol veure és perquè o no es té una visió prou àmplia del que exigeix el present, o perquè un s’instal·la de forma tossuda en la negativa constant a qualsevol nova proposta, sobretot, si ve d’on ve. Llegia diversos comentaris aquesta setmana, en premsa i xarxes socials, reivindicant que Andorra no és un producte, que és un país, un sentiment i que allò d’El país dels Pirineus ja estava bé. Com creieu que es construeix el missatge del triangle tricolor? Doncs de la mateixa manera que qualsevol input publicitari. Pensant que vens un producte. Abans i ara. Exactament igual. Renovar-se o morir. I renovar-se està molt bé, si es fa de forma assenyada. Morir no està bé ni així.