Que mai no marxi la màgia

Des de dijous a la nit que hi dono voltes, encara amb el ressò dels aplaudiments i de la megafonia del Poliesportiu. Les iniciatives treballades al mil·límetre, ben pensades i madurades mai no tenen garantia d’èxit. Poden anar endavant, però sense assegurar els objectius, i menys en el món de l’esport. Els que vam viure la primera etapa de l’equip de bàsquet a l’ACB als noranta vam comprovar que el fet sociològicament més cridaner era la gran comunió que hi havia entre públic i equip. Una química d’èxit i extraordinàriament integradora. La transversalitat feta punt de trobada. I el cert és que una de les grans incògnites que hi havia a la segona etapa a l’ACB era veure si es podria repetir aquest ambient màgic, difícil de descriure i emocionant de viure i compartir. Les tres primeres temporades del retorn ja ens havien respost els dubtes, però a la quarta, que avui inicia la lluita pel títol, crec que s’ha fet més evident que mai. Al Poliesportiu han caigut tots els grans menys el Baskonia. I aquest és un fet molt difícil d’aconseguir, i fins i tot de somiar abans de començar. Cert també que l’equip ha perdut partits que no s’haurien d’haver escapat. Doncs sí. I també que el pavelló va ser més fortí encara la temporada passada. És el que té l’esport i sempre ho tindrà. El lligam extraordinari entre afició i equip ha quedat plasmat tota la temporada i ha tingut una fantàstica cirereta del pastís en la trobada al vestíbul del pavelló en acabar el partit de dijous. Els que llegiu això sabreu que avui comença el play-off contra el Barça al Palau Blaugrana. Acabi com acabi, l’enhorabona a tothom, del primer a l’últim. De la llotja al parquet i dels despatxos a la graderia. Que mai no es perdi aquest vincle màgic. Una temporada com la present, amb rècords inclosos, mereix molts elogis, i temps n’hi haurà, però un de ben gran, segur, ha de ser per als que juguen el partit sense trepitjar el parquet.