Por

S’ha fet fosc i és tard. Molt tard. Camines sola i només escoltes els teus talons sobre l’asfalt. Però saps que algú et segueix. Ho pots sentir. Ha arribat el dia, t’ha tocat a tu. Acceleres el pas. Abans et feien mal els peus però ja ni ho notes. Sabies que no t’havies de prendre l’última copa. Els teus amics van marxar. Ara estàs sola al carrer i tens por. Pots fins i tot sentir algú respirant fort, però no et gires per mirar, estàs aterrida i paralitzada. Intentes córrer però és massa tard. T’agafa i et tapa la boca i comença a dir-te a l’orella que facis tot el que et diu, que si no et matarà. Plores en silenci. Et sents petita, indefensa, no reacciones, no vols morir. Penses en els teus pares i en la teva germana petita. Diu que vagis a un carreró estret del costat que està ple de brossa i de gats. Perds una sabata, però t’aferres a l’únic que sembla teu en aquell moment, la teva bossa. Sembla que la brutícia que de vegades ni mires ara t’afecta de veritat perquè hi ets a sobre. Ets a sobre de la brutícia i a sota d’ell. És un home gran i robust, però no li pots mirar a la cara. Prou tens d’esquivar amb la cara les seves empentes amb la boca i les seves babes. Et fa mal amb la barba que porta i encara pots recordar ara la pudor que li feia l’alè. És tan horrible que vomites, no pots pensar-hi més i desconnectes, tanques els ulls i penses que tot passi ràpid. Si t’ha de matar i has de morir que ho faci, però que ho faci ja, no pots més. En aquell moment ja estàs una mica més morta que viva. L’ultratge a la teva persona ha fet minvar la teva dignitat. I de cop et trobes que estàs sola al carreró ple de brutícia, però ara tu encara et sents més bruta. Estàs viva i et recuperaràs, però alguna cosa s’ha mort dins teu que no tornarà mai més.

Ara t’has de lamentar i escoltar que algú et digui: “No t’hauries d’haver permès tancar els ulls, i no cridar... pot ser que s’interpreti que et va agradar.”