Islàndia

Per moltes voltes que hi dono, per més vegades que llegeixo la notícia, costa de veure una relació directa –més enllà de càlculs polítics– entre Gibraltar i la naturalesa jurídica de l’acord amb Andorra. Potser ja és hora que els veïns de baix comencin a assumir que van perdre el Penyal durant la guerra de Successió, fa més de tres segles, que van signar el tractat d’Utrecht per ratificar-ho, i que fins i tot Georg Friedrich Händel va compondre un magnífic Te Deum per celebrar-ho. Ha plogut molt des del temps en què fins i tot els espanyols pensaven que el model institucional andorrà potser serviria per solucionar l’expedient gibraltareny. Però encara rondinen amb la Roca i els micos i de retruc rebem nosaltres. No hi passa gran cosa, allà a baix –si més no en aparença–, i el fet històric recent més rellevant és, sens dubte, el matrimoni que hi van celebrar John Lennon i Yoko Ono, l’any seixanta-nou. Això és una mostra més que, malgrat la insignificança territorial dels petits estats (i dels petits estats colonials, com ara Gibraltar) poden arribar a ser pedres a les sabates dels països grans –o peons en una partida d’escacs. I és en aquest joc de miralls on Andorra acaba entrant en escena. Però en això consisteix la política contemporània: anar marejant la pobra perdiu, perdre el temps en discussions bizantines, deixar per a demà passat el que podries fer avui, mirar tota l’estona pel retrovisor electoral i demoscòpic. I al poble? I als pobles? Oh, al poble –als pobles– que els bombin. Haver nascut islandesos, vet-ho aquí.