La llum al final

A casa som ferms partidaris dels túnels. Dels ponts, de les esculleres i dels viaductes també, però sobretot dels túnels, que són la culminació de l’art arcà dels enginyers de ponts, camins, canals i ports. Els túnels són elements perfectament tel·lúrics, penetren en el cor de les muntanyes o s’enfonsen en el mar i cusen illes. Des del punt de vista de la conservació del paisatge, són unes infraestructures pràcticament innòcues. No fan talussos, no hi ha terraplens, no deixen cicatrius obertes a la muntanya. S’hi obren dues boques i prou, i responen, en general, al principi geomètric euclidià de procurar trobar la distància més curta entre dos punts. Si quan els travessem poguéssim imaginar la quantitat de metres cúbics de roca que tenim al damunt i als costats, ens esgarrifaríem. Si a la pel·lícula The Shawshank Redemption –que aquí van traduir com a Cadena perpètua– el protagonista, Andy Dufresne, va passar vint anys foradant els murs de la presó on complia una condemna injusta amb un martellet de geòleg, aquí la feina bruta ens la faran en uns quants mesos dues tuneladores. Són com els cucs de Dune però en versió industrial i mecànica; devoren la pedra com si fos mantega. Esperem que el moment culminant, que és quan es troben al mig del camí, no el deixin en mans de les màquines: que convidin personalitats, tècnics i potser capellans amb asperges, que algú doni el cop de mall final, que l’aire que ha entrat per les dues boques es barregi i que la màxima autoritat faci un discurs ple de boniques metàfores, perquè la vida és, amics, com un túnel: el recorrem esperançats, esperant la llum que hi ha d’haver a la sortida.