Perill nuclear

El senyor cap de Govern, en el discurs del dia de la Constitució, va parlar del perill que suposaria que els aiatol·làs aconseguissin la bomba atòmica. No seré pas jo qui digui que només la tindrien per fer-la servir com a simple amenaça, i que no dubtarien a enviar-la contra Israel quan els semblés bé. Però el risc d’una bomba que encara no existeix fa riure al costat de les més de dotze mil que ja estan construïdes, muntades en míssils, a punt per ser disparades des de silos subterranis, des de submarins, des de bombarders, amb els objectius programats i amb els protocols d’atac perfectament dissenyats, repartides entre els nou països del club atòmic. Aquestes sí que fan por, perquè hi són i la carn humana és dèbil, fal·lible i arbitrària. I no sé si és per casualitat, però darrerament tornen a sentir-se els tam-tams que especulen sobre què passaria si algú –tothom pensa en Corea del Nord, i per alguna cosa serà– s’atreveix a disparar primer. Hi ha el corprenedor llibre d’Annie Jacobsen, Nuclear War: a Scenario, que explica, segon a segon, què passaria si els coreans enviessin tres míssils contra els EUA. Spoiler: la vida humana al planeta desapareix. El gran director Dennis Villeneuve n’està preparant la versió cinematogràfica, quan acabi Dune 3, i segur que ens escagarrinarem. De moment, i per anar fent gana, hi ha un altre film sobre el mateix tema: A House of Dynamite, de Katrin Bigelow, que explora els vint-i-escaig minuts que discorren entre que es detecta un míssil d’origen desconegut i fins que impacta a Chicago, des de tres punts de vista. Res, aprofitem-ho, que si som vius és de miracle.