Teleanestesiats

El vídeo que es pot veure al web del diari era amable, gairebé tendre. Hi surt un mufló mig pasturant en una feixa urbana, una illa de verd entre edificis i parets. No era el seu lloc. Podia espantar els veïns, tenir alguna reacció imprevisible i acabar malament, atropellat o ves a saber què. Un bander li va aplicar el que en diuen teleanestèsia. Aquesta paraula tan grega es pot confondre, si la llegim de pressa, amb la teleassistència i amb la telequinèsia. Però res a veure: es tracta d’adormir la bèstia a distància, amb un dard amb somnífer. El bander preparava l’operació des de la finestra d’una casa, amb la sang freda del Xacal disposat a carregar-se De Gaulle. Però el bander no volia matar, sinó protegir. No va fallar i en segons el mufló dormia. El van carregar a un vehicle i el van alliberar al mig del bosc. Desconcertat i encara mig adormit, es va aixecar i va desaparèixer entre els pins. Si no hagués anat a l’aventura, no li hauria passat res. Cada vegada és més clara la frontera: hi ha un espai dels humans, i cap altra criatura, excepte gats i gossos (i encara), hi és benvinguda. Des de mosques i mosquits fins a cabirols, muflons i cérvols, passant per serps i tota cuca. Són dos mons tancats, excloents. Sort que ells no tenen capacitat de teleanestesiar-nos, perquè si poguessin, ens pagarien amb la mateixa moneda. Buscant bolets, o anant d’excursió o fent skimo notaríem una fiblada al coll, cauríem rodons i ens despertaríem al cap d’una estona al mig de la plaça del Poble, confusos, desorientats i amb ressaca. I la pròxima vegada ens ho pensaríem dues vegades.