I ara què?

Tot i que era esperada i previsible, la notícia llegida sap greu. La Nit Literària plega veles i no se celebrarà més. Ni tan sols hi haurà una darrera edició que podria haver servit com a reconeixement i homenatge a tots els que l’han feta possible durant tants anys –i tothom té els noms al cap. Ho veus així, escrit, en titular, i fa com cosa. Era evident que la festa, que durant molts anys va ser l’epicentre de la vida cultural d’Andorra, de mica en mica s’havia anat enravenant, mantenint-se en un format poc ajustat a les trepidacions dels temps actuals i a l’efervescència de la cultura andorrana. Els membres del Cercle de les Arts i de les Lletres s’hi han deixat la pell durant molts anys, però tants esforços com s’hi havien dedicat darrerament tenien massa poca repercussió, i hom podia lamentar quin malbaratament d’hores i de recursos per a un rendiment justet. Calia potser un relleu generacional que no s’ha produït. I això que, com passa amb els coets en fases que envien gent cap a la Lluna, la Nit ha servit a molts escriptors d’aquí i d’allà com a llançadora, com a impuls de la primera etapa d’un viatge incert. Però no se n’ha de fer un drama: es tanca una etapa i n’hauria de començar una altra. Ens fa falta un aparador, una festa, com la que tenen els esportistes, els banquers, tants col·lectius. Un espai de reconeixement i de trobada, on es pugui apostar pel talent del futur. Aquest dissabte, Òmnium fa una gran gala televisada, la versió 2.0 de l’antiga Nit de Santa Llúcia, en una maniobra de renovació que ja veurem com surt, però que d’entrada no fa pas mala pinta. Aquesta és la gran pregunta. I ara què?