El gran què

Hi ha un fet evident: a la majoria del domini lingüístic el català pateix atacs per terra, mar i aire, menyspreus, arronsaments i reculades. Però Andorra pot aixecar el dit per dir que la qüestió de la llengua es pren seriosament. Cada vegada és més habitual sentir sociolingüistes que posen Andorra com a exemple de bona gestió de la llengua pròpia en un context complicat. I això que no ho té gens fàcil, entre la legió de desmenjats, indiferents i hostils. Tot llastat pels efectes de la terrible inèrcia catalana, valenciana i balear, amb governs entre tebis o directament agressius. Dissabte, organitzat per Cultura Activa, hi va haver una jornada de debat que tenia el teixit empresarial al centre. Tot i que en algun moment es va emetre algun lament del tipus “és que demanar el català als treballadors que venen ens penalitza”, el discurs general (o el que ha transcendit via premsa) és més aviat positiu, fins i tot optimista. A la taula rodona en què va participar l’Empresa Familiar Andorrana es va dir una obvietat, que, malgrat totes les evidències, tendim a ignorar: el català no és una nosa, sinó un actiu. En un món cada cop més impersonal i adotzenat, trobar un racó que defensa la seva singularitat lingüística sense complexos és un gran què. Però fins aquí la teoria, l’exposició de motius, la declaració d’intencions. Tot és lògic i raonable. Després cal baixar al món real, a intentar convèncer treballadors i clients, i tenir una mà esquerra de ferro amb un guant de seda. No ha de ser fàcil, no. I si no s’opta per una rendició total (com han fet tants, per altra banda) no hi ha cap altra sortida, ve-t’ho aquí.