Variant lliure

Diuen a la ràdio que a Platja d’Aro –o per aquella banda de la costa– han creat la Universitat de la Botifarra. Que han detectat que cada vegada són menys els joves que hi juguen, que –com en tantes altres coses– no hi ha transmissió generacional i que, si badem gaire, aviat passarà com amb el català, que només quedarà un últim parlant. I quan es mori, tururut viola: s’haurà perdut aquesta saviesa ancestral, producte de milers i milers de partides havent dinat, entre caliquenyos, carajillos i alguns renecs ben col·locats. No és una mala idea. La botifarra, que té normes clares, formulables com a lleis, es pot ensenyar amb certa facilitat. Fa temps, en un remot casalot a Annaghmakerrig, al cor de Monaghan, a l’Ulster republicà,  un servidor va il·lustrar sobre la mecànica del joc dos irlandesos i un australià. Amb una baralla francesa, per cert, i ens en vam sortir (suposo que la ingesta d’una ampolla de Bushmills ens va ajudar). Al final de la vetllada, amb l’ampolla quasi buida, cantaven botifarres contrades com si ho haguessin fet tota la vida. Per això és bona idea ensenyar a qui no sap. Fins i tot a Andorra, tan pròdiga en universitats privades, es podria importar la idea. Només hauria de quedar clar que la modalitat que s’ensenyaria és l’occidental. El joc és el mateix que el dels gironins, però amb accents diferents: ells són més restrictius, perquè si no mates i tens cartes del pal del company, estàs obligat a tirar la més petita, mentre que nosaltres fem servir la variant lliure, que no dona tantes pistes als contrincants. Defensem lo nostro!