Per molts anys

Com que no tinc ningú que em feliciti públicament, com vaig fer ahir amb la meva filla, em permeto la molt egocèntrica llicència de dedicar-me una visura, avui que faig anys. No és que cregui que el dia de l’aniversari tingui res d’especial, més enllà de la trista i implacable comptabilitat cronològica, però és una fita, una simple convenció que ens recorda l’inevitable, un tomb més que fa la roda del temps. Que ens anem fent grans, que van passant fulls de calendari, que les setmanes, els mesos i els anys circulen amb vertigen i que tots els tòpics associats a l’edat es van acomplint. La salut, això sí, acompanya. S’ha manifestat, això sí, una glàndula incòmoda que es diu pròstata, però no és res de greu ni altera la vida quotidiana. El cos hi és, però com si fos un sòlid dièsel alemany o japonès dels anys noranta. Tots els sistemes funcionen bé, fa tot el que se li demana, però només és qüestió de temps que s’encengui al tablier una llumeta d’error. Pot ser només una fotesa o necessitar una reparació de les cares. Però el que no podem fer és comprar-ne un de nou (de moment). Ara, que el millor és la serenitat espiritual que et dona l’experiència. Petits destrets que, de jove, t’haurien provocat ansietat i maldecaps, avui són contemplats justament com el que són: nimietats. Tens perspectiva i serenitat, i què no hauria donat perquè als meus trenta i als meus quaranta i als meus cinquanta pogués afrontar la vida amb aquestes eines. O sigui que res, endavant les atxes. Si em trobeu pel carrer, amables i fidels lectors, us convido a un cafè (o a una cervesa, si és a la tarda).