Catorzè aniversari

Avui en fas catorze, Clara. Per primer cop en tant de temps, penso, no hi seré per felicitar-te, fer-te bufar espelmes i seguir aquest ritual una mica ximplet i ingenu dels aniversaris. Estigues al cas al vespre, que miraré de trucar. Ja sé que no és tan important, que ho celebrarem igual quan torni, però em fa una mica de pena: és la constatació que el temps passa i que cada dia creixes. I, de fet, no has deixat de fer-ho des que vas néixer, aquell fabulós diumenge. No és greu. A mesura que et vagis fent gran guanyaràs independència –el criteri propi ja el tens– i anirem deixant enrere la necessitat de ser-hi sempre físicament. Però hem conquerit els nostres espais de trobada i de connexió: els viatges en cotxe per anar a muntar a cavall, les pizzes de ca la Lola, fins i tot les visites al dentista, les rebudes expansives de la Til·la, les sessions de cine-fòrum els diumenges, quan es fa fosc. I sobretot els vespres de futbol al Casal, de frànkfurts i crits, per veure com guanya (o com perd) el Barça. Encara no ets més alta que jo, però aquest any segur que em passaràs. No acabo d’entendre els teus gustos musicals, però és exactament la mateixa situació que es produïa amb el meu pare, així que el problema el tinc jo. Però has escoltat prou els Beatles perquè ja formin part del teu bagatge sentimental. I vam aconseguir entrades per a Oques Grasses –i com va costar!–; ens ho passarem molt bé quan hi anem. Perquè ara ja és això: acompanyar-te, donar-te les eines i l’experiència perquè siguis una dona valenta, independent, formada, sense por davant les dificultats del món. Per molts anys, Clara.