Reservat el dret

Sempre que he anat a un bar –com que hom té ja una edat quasi patriarcal, n’he visitat molts– hi he vist, en un lloc més o menys visible de la barra, al costat de l’acordió de dècims de loteria i l’ampolla de Larios, un cartellet on diu allò de “reservat el dret d’admissió”. Considerant que als bars i, en general, a qualsevol establiment obert al públic, el que interessa a la propietat és que hi entri com més gent millor i hi faci gasto, es pot suposar que aquest advertiment és una reserva, una precaució contra les mosques de bar, els borratxos més pesats o violents, els que molesten la resta, els que canten cançons de la tuna. En fi, que és un fusible necessari per al manteniment de la cordialitat i la convivència, que s’hauria de fer servir sempre amb saviesa i discerniment, l’últim recurs. I encara més als bars, que són espais de socialització, convivialitat, escoles de tolerància. Però com que ara tots tenim la pell molt fina, i contínuament estem excavant trinxeres, aixecant murs, embolismats amb les nostres fílies i fòbies, aviat no hi haurà més remei que deixar un espai en blanc a sota del “reservat el dret d’admissió”. Allà l’amo podrà posar, al seu lliure criteri, quin dels milers de col·lectius en què s’ha atomitzat la societat mundial, no hi són benvinguts, perquè generen antipatia, recels i malestar. Fora, doncs, calbs, espiritistes, esperantistes, enciclopedistes, pediatres, poliglotes, eritreus, esquerrans, gnòstics, pèl-rojos pigallats, tatuats tribals, i l’etcètera que vulguem. D’aquesta manera ens estalviaríem disgustos innecessaris, i tots igual d’amics.