Obres d’urgència

Després de tot de clams i queixes d’usuaris i polítics baridans, el totpoderós Ministerio de Fomento (se suposa, perquè n’és el titular) s’ha dignat a encarregar una tongada de reparacions de l’asfalt de l’N-260 entre Martinet i la Seu, en el tram de l’Eix Pirinenc que discorre per allò que a tevetrés en diuen la Circumscripció de Lleida. Qualsevol que hi hagi passat des de fa, com a mínim, quatre mesos haurà pogut comprovar que entre Arsèguel i Martinet hi havia uns sots –què dic, uns sots, uns cràters– de la mida d’un Opel Corsa. Qualsevol que hi passés amb el Lambo tenia molts números de fer-s’hi mal. Fa unes setmanes uns operaris amb uns carretonets i pales hi van posar uns pegats, però les reparacions van durar menys que la mítica alegria a la casa del pobre. Ara s’han licitat les obres de veritat, però no se sap quan hauran acabat les obres. Coses que passen per ser i estar a la perifèria de la perifèria de la perifèria. Una mica més de sort hem tingut a la Route Nationale 20. Els fats s’han conjurat per obrir la carretera en molt menys temps del previst, però més per haver-se produït una feliç conjuntura geològica que no pas perquè s’hi hagi desplegat un exèrcit d’enginyers, barrenadors i clics de famòbil per posar-la a punt i salvar el Pas. Res, que la sensació que tenim –i és una sensació universal, que s’escampa a tots els àmbits de la vida contemporània– és que vivim en un temps de provisionalitat màxima, d’una volatilitat gairebé insuportable. Ja ho deien els antics, aprofitem-ho de passar-ho bé mentre puguem, que res no està garantit i qualsevol dia passi-ho bé i moltes gràcies.