Ja són aquí

Els therians quasi han arribat a Andorra, senyores i senyors, nens i nenes que em llegiu. Sí, aquells joves que diuen que s’autoperceben com animals, es posen una màscara i una cua postissa, van a quatre grapes i s’ensumen els uns als altres –això, els autopercebuts com a gossos. Al final es van arronsar i no es van presentar a la convocatòria de dissabte, però és igual. Diumenge, van dir. Potser millor: a la de Barcelona van acabar a mastegots. Ha estat una sorpresa, certament, perquè hom podia pensar que passaria una mica de temps abans no es manifestessin a Andorra, on les modernitats sempre han trigat una mica més a fer-se presents. Aquí s’encarregaven retaules gòtics quan a tot arreu ja es començaven a pintar amb tècniques renaixentistes, i encara es feien renaixentistes quan a Europa triomfava el barroc. Però això era abans, en un país relativament aïllat i estèticament conservador. Ara, una llufa emesa al Japó o allà on sigui s’amplifica per les xarxes i es planta aquí al cap d’unes hores amb la força incontenible d’un huracà. I què hem de fer, doncs? No parlar-ne, per no donar publicitat i aire a aquesta viralitat tan poca-solta? És una possibilitat, però per l’altra banda els estrafolaris sempre trobaran altaveus, plataformes i propaganda. Fa uns dies que aquesta colla surten per sota les pedres: els mitjans hi dediquen reportatges i tracten el fenomen com si fons només una simpàtica excentricitat, un acte carnavalesc, i potser l’és. Però l’individu és sagrat, i hi ha tants emissors de material grotesc i van tan embalats que pobre de tu que aixequis el dit per dir que l’emperador va en pilota picada (o amb una cua postissa).